DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

 

 25 DE NOVEMBRE

Micromasclismes

Definides per Luís Bonino a la dècada del 90 del segle passat, els micromasclismes són una sèrie de pràctiques quotidianes, imperceptibles pels demés ja que són situacions normalitzades i invisibles. Aquestes pràctiques i comportaments inclouen petits abusos i violències que atempten contra l'autonomia de la dona. D'aquesta manera, els agressors busquen imposar els seus criteris i punts de vista sense tenir que arribar a acords, un fet que van aprendre en la seva socialització de gènere que, en una cultura determinada, acostuma a donar-los-hi el monopoli de la raó, del poder social i moral sobre les dones.
Aquests micromasclismes exerceixen efectes nocius sobre les dones, les relacions familiars i, fins i tot en els propis homes.

Font:http://www.cdp.udl.cat/tallers/index.php/ca/glossari/item/23-micromasclismes/23-micromasclismes

EXEMPLES DE MICROMASCLISME

 

LECTURES RECOMANADES

NOVEL·LES GRÀFIQUES

Los pies vendados, la nueva obra del autor de la trilogía Una vida en China, ofrece una mirada incisiva sobre la terrible práctica que marcó en sus carnes a millones de mujeres chinas. La caída de la última dinastía provocaría su declive progresivo, pero en la periferia del Imperio –en ciertas aldeas de la provincia de Yunnan, de donde es originario Li Kunwu, de quien fue niñera Chunxiu desde 1959– se siguieron vendando los pies de las niñas hasta bien entrados los años 30...
   http://astiberri.com/products/los-pies-vendados

LA CENICIENTA QUE NO QUERÍA COMER PERDICES

http://www.mujeresenred.net/IMG/pdf/lacenicientaquenoqueriacomerperdices.pdf

NOVEL·LES

M té 16 anys, és un bon estudiant i un bon company d’institut, té algun amic i compta amb la simpatia i l’amistat de l’entrenador de l’equip de bàsquet; de tota manera no és capaç d’explicar a ningú el que passa a casa seva. Solament pensa a poder començar a treballar ben aviat per treure la mare i la germana d’aquell infern. El comportament del pare impedeix que les persones del seu voltant creixin, es facin lliures, siguin responsables: destrueix. Aniquila, literalment.

 El diari blau de la Carlota no és ben bé ni una novel·la ni un diari, sinó un llibre a cavall entre la ficció i la no-ficció que tracta aquestes formes de violència i ens ofereix recursos per defensar-nos davant de situacions de perill.

 Cuando aceptó salir con aquel chico, Marta no sabía que ponía un pie en el infierno, y que a partir de entonces sería tan doloroso penetrar en él como tratar de escapar de allí. Esta novela de Pasqual Alapont, escrita a la manera de un thriller, con psicópata incluido, pone los pelos de punta. Es la historia de Marta, una joven que se enamoró de la persona equivocada; pero también es la historia de una amistad a prueba de bombas que cautiva por su ternura.
El libro se completa con La máscara del amor, un texto en el que el psicólogo y criminalista Vicente Garrido analiza los comportamientos de riesgo que cualquier joven debería tener en cuenta para evitar caer en el infierno del maltrato físico o psicológico. Un libro útil que combina una novela emocionante llena de suspense y un práctico libro de autoayuda.

 Paraules emmetzinades es una crònica d'un dia trepidant, viscut a contrarellotge i protagonitzat per tres persones properes a Bàrbara Molina, desapareguda misteriosament i violentament quan tenia quinze anys. Un enigma que, després de quatre anys sense resoldre's, es veurà sacsejat per noves claus. De vegades, la veritat roman oculta en la foscor i només s'il•lumina en obrir una finestra. Una història de mentides, secrets, enganys i falses aparences que toca el voraviu dels mites inqüestionables. Un relat apassionant que escodrinya la hipocresia de la societat moderna. Una denúncia valent dels abusos sexuals a la infància, les seves conseqüències devastadores i la seva invisibilitat en el nostre món acomodat.

El títol del llibre és, dèiem, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni (és també el títol del primer relat). De totes maneres, per descriure més bé el que és el llibre, hi hauríem d'afegir dos substantius més: malaltia i mort. Efectivament, en tots els relats trobem persones malaltes (esclerosi, càncer, alzheimer) o persones que perden o han perdut éssers estimats (un fill, un amic, la dona). Persones que afronten aquestes situacions amb serenitat o amb frustració, amb perplexitat o amb ràbia. Amb naturalitat. Munro els retrata magistralment, tant dones (la majoria) com homes, amb les seves inseguretats i contradiccions, amb les seves ganes de viure o de deixar de viure.
Font:http://homecactus.blogspot.com.es/2011/10/alice-munro-odi-amistat-festeig-amor.html

Com seria una vida sense por i sense submissió? Com seria la vida sense ell? Mercè comença a jugar amb aquesta idea immersa en l’infern del dia a dia: «És a tot arreu, té sempre la mirada damunt meu. És l’amo». Anul·lada per un home que la sotmet a humiliacions constants, quan neix el seu fill, pren una decisió abans inimaginable.
Trenta anys després, és en Mateu, el fill del matrimoni, qui reviu aquell passat terrible a través del diari de la mare. Horroritzat, assisteix a la relació turmentosa de les persones que li van donar la vida i descobreix una veritat que li sacseja l’ànima. I és que, en morir, la mare li ha deixat 248 rellotges i una confessió d’assassinat.
Després de vuit edicions i d’haver-se consolidat com un dels llibres més llegits d’Isabel-Clara Simó, l’autora ens ofereix aquesta acurada reescriptura en homenatge al seu Alcoi natal. Com a resultat, la novel·la ens sorprèn de nou amb una força renovada i una trama poderosa i vigent.

 En esta obra fundamental del teatro español del siglo XIX, Moratín emprende una crítica a la autoridad ejercida por los padres sobre sus hijas respecto al matrimonio.


La casa de Bernarda Alba es una obra teatral en tres actos del autor Federico García Lorca que fue escrita en 1936.¹ Tanto el estreno como la publicación, que contaron con la iniciativa y la mediación de Margarita Xirgu, en Buenos Aires, tuvieron que esperar a 1945.²
La obra cuenta la historia de Bernarda Alba, que tras haber enviudado por segunda vez a los 60 años, decide vivir los siguientes ocho años en el más riguroso luto. En la obra destacan rasgos de la 'España profunda' de principios del siglo XX caracterizada por una sociedad tradicional muy violenta en la que el papel que la mujer juega es secundario. Otros rasgos destacados son el fanatismo religioso y el miedo a descubrir la intimidad. Con Bernarda viven sus cinco hijas (Angustias, Magdalena, Amelia, Martirio y Adela), su madre y sus dos criadas. Entre estas últimas se encuentra Poncia, una criada que ha vivido muchos años al servicio de la anciana.
Sin personajes masculinos en escena; el nombre de las mujeres de la obra es simbólico.
fuente: https://es.wikipedia.org/wiki/La_casa_de_Bernarda_Alba

La historia, admirablemente contada a través de unos supuestos cuadernos íntimos de la protagonista, constituye una amarga meditación sobre el amor, llevado a sus últimas consecuencias en medio de un clima muy patético, hasta la destrucción física y moral, que Antonio Gala sabe describir con la irresistible fuerza de su estilo.

 En 1928 a Virginia Woolf le propusieron dar una serie de charlas sobre el tema de la mujer y la novela. Lejos de cualquier dogmatismo o presunción, planteó la cuestión desde un punto de vista realista, valiente y muy particular. Una pregunta: ¿qué necesitan las mujeres para escribir buenas novelas? Una sola respuesta: independencia económica y personal, es decir, Una habitación propia. Sólo hacía nueve años que se le había concedido el voto a la mujer y aún quedaba mucho camino por recorrer.
Son muchos los repliegues psicológicos y sociales implicados en este ensayo de tan inteligente exposición; fascinantes los matices históricos que hacen que el tema de la condición femenina y la enajenación de la mujer en la sociedad no haya perdido ni un ápice de actualidad.
http://www.casadellibro.com/libro-una-habitacion-propia/9788432217890/1185340 



REVISTES

 Dones i ciència.Les claus de la igualtat

 MONOGRAFÍES